Segons Pascual Serrano, la majoria de ciutadans considera que està informada només pel fet de veure els telediaris o llegir la premsa. A través del seu últim llibre, el periodista valencià intenta desmuntar aquesta creença i mostrar-nos el vertader funcionament dels grans mitjans de masses. Durant la seua xerrada els qualificà com a  ”departaments d’imatge dels grups empresarials accionistes” que no cal que siguen rendibles econòmicament ja que acompleixen “una altra funció: netejar la imatge d’eixos grups empresarials”.

Insistí en que els mitjans de comunicació ja no venen informació, “venen ciutadans, ens venen a nosaltres, som el producte, ens venen als anunciants”. Assegurà que vivim en un món on la dinàmica informativa està regida per “la desinformació, la simplificació, on no se’ns informa del context ni dels precedents. No hi ha espai per a l’argumentació ni la reflexió a contracorrent”. Els models i formats informatius actuals no permeten profunditzar, estan dominats per la imatge, “una imatge que no és infomativa”, puntualitzà. La televisió ha espectacularitzat la imatge fins a tal punt que ens fan creure que “sense imatge no hi ha notícia”.

També ens parlà del que ell entén com un altre mode de desinfomació: la perversió i la violació del llenguatge. Mètode molt subtil que intenta presentar “una neutralitat que no existeix, un llenguatge que intenta borrar de la ment de la societat el concepte de classes”.

Els mitjans de comunicació, el quart poder que ha esdevingut “el menys vigilat, menys democràtic i participatiu”, conclogué.

Llibre: Pascual Serrano (2009). Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo, Barcelona, Ed. Península.

Lo que más me gusta de la siesta son los primeros minutos, la primera fase: en estado de semiconsciencia comienzan a flotar a mi alrededor posibles desvaríos apenas figurados, débiles fogonazos de probables historias en las que sumergirme. Esto no me ocurre con el sueño de la noche, ahí todo es más compacto, más designado, ajeno a mi voluntad consciente. En cambio, en los primeros momentos de la siesta me siento más lúcido: floto en el vacío tocando el vacío, soy parte de él, junto con infinitas pequeñas historias.

De esta manera, convergen y se entremezclan, por ejemplo, el libro que leí ayer y alguna de las noticias que quedaron prendidas en algún punto del pasado (también  del mío):

“El vacío no está realmente tan vacío, hay partículas que se crean y se destruyen continuamente, que existen solo durante un tiempo muy breve. Asociada a estas partículas hay una energía que compensa los efectos de atracción gravitatoria, acelerando el ritmo al que se está expandiendo el universo desde que se originó , en el Big-Bang” (La energía oscura)

“Los horrores de Machen son muy sutiles. Dependen en buena medida de la asociación de ideas. De la conjunción de ideas. De la capacidad para unirlas. Usted puede no asociar nunca dos ideas de modo que le muestren su horror, el horror de cada una de ellas, y así no conocerlo en toda su vida. Pero también puede vivir instalado en él si tiene la mala suerte de asociar continuamente las ideas justas”

“Davi Kopenawa saca una bolsa de plástico y extrae una especie de pelota negra que coloca bajo su labio superior. Es la hora de mascar tabaco. “No queremos dar nuestra tierra a los blancos porque los blancos ya tienen mucha tierra”, dice. “Nosotros somos los que la protegemos, las personas de la ciudad talan árboles. El hombre blanco ama el dinero, el avión, el coche. Nosotros pensamos diferente. Allí el cielo siempre es limpio, bello, lleno de estrellas. Lo que más me gusta es mirar la selva”. Kopenawa se recuesta en la silla. Lleva pintura roja en la cara, corona de plumas, collar. Viste camisa, vaqueros y zapatillas deportivas. Calcula que nació en torno a 1956”

“La amenaza lleva varias temporadas instalada en las pasarelas, pero nunca ha parecido tan real como ahora. Las hombreras, una vez infame símbolo de lo más hortera de los años ochenta, están listas para volver a nuestros armarios. Pero ¿lo estamos nosotros? El crecimiento de las hombreras debe ser una relación inversamente proporcional con el exceso en el resto del atuendo. Entre las prendas susceptibles de asumirlas, Damián Sánchez, director creativo de Mango, cita a las recurrentes americanas, pero también a “limpios vestidos sofisticados, así como blusas y top”. En opinión de Bárbara Martelo, estilista española, “cuesta mucho acostumbrarse a llevarlas: te chocas con la gente y no calculas bien las distancias”.

Fuentes:

Todas las almas, Javier Marías

Tocar el vacío: energía oscura y supernovas

La batalla de los indígenas

¿Está el mundo listo para las hombreras?

 Tot abús de poder és d’entrada inaceptable, però quan a més les seues víctimes són els més menuts, el rebuig i la indignació són encara majors. Acabe de veure el documental Líbranos del Mal, escrit i dirigirit per Amy Berg, i que precísament ens narra la història del pare Olivier O’Grady, el pedòfil més conegut de l’església moderna. 

Difícil de digerir, feridor, esgarrifós, sagnant… així el qualificaria. El seu visionat esdevé insoportable per moments, he estat a punt de parar la seua reproducción en més d’una ocasió. Una radiografia precisa de l’estat de corrupció, manipulació i deshumanització de la classe i jeraquia esclesiàstiques.

Una mostra de la connivència, en primer lloc, de l’Església Catòlica americana i, sense menys grau de responsabilitat,  de la més alta jerarquia del Vaticà amb un sacerdot que va disfrutar de via lliure per a cometre “tocamientos inapropiados” durant més de quinze anys en diverses parròquies de l’estat de Califòrnia.

Violacions execrables, deixem-nos d’eufemismes, que eren conegudes per les diferents instàncies eclesiàstiques de la zona, que reaccionaven amb el simple trasllat del sacerdot a altres parròquies on, per descomptat, seguia perpretant els abusos sexuals. Entre les seues víctimes es troben fins nadons de tres mesos, amb això ho dic tot.

El testimoni de tres de les seues víctimes (hi hagué més de 100, entre les quals hi ha , fins i tot, mares dels propis xiquets) constitueix el fil narratiu i un exemple de vides destrossades per a sempre. Mentrestant, el pare “Ollie” només passà set anys a la presó, per a després ser trasllat a Irlanda, on disfruta de plena llibertat i d’una pensió de la pròpia diòcesi de Los Ángeles.

El testimoni del mateix pare Oliver ens acompanya durant tot el film, augmentant el grau d’angoixa i ràbia en vore com un malalt com aquest individu no va ser apartat dels xiquets només produir-se les primeres denúncies. Una indignació que arriba al punt màxim en assistir a l’ocultació dels informes i silenciament del tema per part de l’actual Papa (en el moment no ho era), Benedicto XVI (Ratzinger) en un congrés realitzat als EE.UU. Anys més tard, com era d ’esperar, Bush fill li assegurava immunitat en cas que fos inculpat en un futur per eixe delicte.

Gràcia em fan les postures antiabortistes amb argumentacions en favor de la vida, quan per l’altre costat es mostren impassibles i permissius davant la destrucció de vides en vida, amb la fe com a lubricant.

Documental difícil de digerir, però necessari. Vertadera llum sobre la institució més obscura.

2. La globalización no está exenta de contradicciones y no puede entenderse sino como un término simplista y confuso. Así, mientras nos hacemos ciudadanos del mundo y celebramos una conciencia global, perdemos otra que podríamos llamar vertical: la de nuestras raíces, nuestro pasado y las tradiciones de nuestros sitios de origen. Y, al igual que la caída del Muro de Berlín es vista como el símbolo de un mundo abierto y globalizado, los muros se están convirtiendo en el símbolo del futuro: lujosas zonas residenciales superprotegias, rodeadas por un muro que las separa de aquel otro mundo “oscuro, peligroso e invisible” (ver La zona, El bosque).

Arcadi Oliveres

1. “Pareix ser una ficció de Jorge Luis Borges. En un regne llunyà, un soberà magnífic i cruel, aferrat als atributs del seu poder, tancat al seu sumptuós palau, pel que sembla no havia vist que el món, imperceptiblement, estava canviant al seu voltant. Fins que arribà el dia de la gran decisió. Aleshores sembla que, per a la seua sorpresa, va vore que les seues ordres no eren res més que simples sorolls i no es traduïen en actes. Sembla que el poder s’havia desplaçat i el soberà magnífic havia deixat de ser l’amo del món.

Aquells que en les grans democràcies lliuren interminables lides electorals per a conquistar el poder, no s’arrisquen, en cas de victòria, a experimentar un desengany semblant al del soberà d’aquesta fàbula? Saben que el poder s’ha mogut? Que ha desertat d’eixos espais precisos que circumscriu el polític? No estan corrent el perill de mostrar molt prompte en públic l’espectacle de la seua impotència; de veure’s obligats a “andar-se con rodeos”, retrocedir, renegar de les seues opinions i reconèixer que el vertader  poder està en una altra part, fora del seu abast?

(…)

Es col·loca a l’economia en el lloc de comandament. Una economia alliberada, com és natural, de l’obstacle d’allò social, espècie de ganga patètica el pes de la qual, pel que sembla, causa de regressió i crisi”

 Ignacio Ramonet, Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios

2. “El capitalisme no pot esfondrar-se; és l’estat natural de la societat. La democràcia no és l’estat natural de la societat. El mercat, sí.”

Alain Minc, assagista neoliberal.

3. “De totes les il·lusions la més perillosa consisteix en pensar que no existeix sinó una sola realitat”

Paul Watzlawick